Cafe Istambul

Quan es tracta de desplaçar-se, el metro d'Atlanta resulta útil si el teu destí es troba prop d'un dels dos eixos (x,y) que cobreix el transport públic. El problema rau en que el cafè Istambul es troba una mitja hora en cotxe des de la residència, allunyat de qualsevol de les dues línies.

Per això, i per l'activitat de demà, hem anat a llogar un cotxe a l'aeroport. Després de fer un parell de cues (ja que algun inepte s'ha equivocat de concesionari) hem llogat un Dodge de 7 places... ...amb canvi de marxa automàtic, com tots els vehicles de per aquí.

La meva primera experiència conductora sense embrague

---

El Cafè Istambul és un local molt ben ambientat, amb coixins pel terra per acomodar els clients i decoració anatòlica arreu. Com que en la nostra expedició disposem d'un turc patentat (en forma de Berk), se'ns ha triat -de manera molt encertada- el menú del sopar. Cal dir, però, que la qualitat gastronòmica era més elevada al Cafè Effendi de fa algunes setmanes.

Pa per humus, crema de iogurt, una mena d'escalibada i una mena d'empedrat. Per beure, una curiosa beguda a base de iogurt i sal.

Segons plats: carn de kebabs variats.

Durant el sopar, ambientat amb música, els comensals sortien a ballar esporàdicament, una ballarina anava apareixent de tant en tant i un venedor de roses recorria els grups presents. El Massimiliano, que està fet un gentleman, ha regalat una rosa a cadascuna de les assistents.

Sant Jordi anticipat.

Finalment, després del sopar, hem demanat un narguile (és a dir, una pipa d'aigua) i hem fumat tabac amb gust de poma. Pels inexperts com jo és tota una proesa no tossir, no marejar-se i intentar fumar d'una manera aproximada a com s'hauria de fer...

Massimiliano, Berk, narguile i ballarina amb dòlars a la cintura.

Lluís traient foc pels queixals fum pel nas.